Al Ple Municipal ordinari de desembre de 2021 em vaig acomiadar de la política activa manresana en la que vaig iniciar singladura el 14 d’abril de 2012 quan vaig ser elegit primer secretari del PSC Manresa. Després, han vingut dues eleccions locals com a cap de llista. Aquesta va ser la meva intervenció.
Foto: Nació Digital Manresa.
Arribar a la política local pot arribar a ser fàcil. Hi ha poca competència. No són moltes les persones que es vulguin comprometre. La política no sempre atrau els o les més preparades. Saber estar, per tant, també pot arribar a ser complicat segons el rol que et toqui exercir en cada moment. Així mateix, saber marxar a temps també acostuma a ser complex de decidir. A la política és important ser molt conscient de què hi estem de pas per treballar durant un temps limitat en benefici dels nostres veïns i veïnes; mentre duri la passió pel que fem però sense aferraments artificials als càrrecs públics que finalment ens poden dur a no fer prou bé la feina que ens ha estat encomanada per l’electorat. Un electorat que s’expressa lliurement en democràcia. Una democràcia que només gosen menystenir els qui no han viscut en temps cruels de dictadura. Fa més de 43 anys que estem en democràcia, i això no té preu (mal que us pesi a alguns a l’hora de defensar segons quines de es vostres tesis polítiques…) Vivim en una democràcia plena; millorable, és clar, però plena.
Deixar la política local per algú que l’ha gaudit com jo des del primer dia –fins i tot en els moments durs, que també hi són– no ha estat fàcil. Mai he ambicionat fer política més enllà de l’àmbit local i la reflexió ha durat uns mesos. Però d’acord amb el meu partit, al que sempre he estat lleial i sempre li seré fidel, ha arribat el moment de fer el pas al costat. Romandre, hauria estat un plaer, no ho nego; però si els que arribem a exercir aquesta responsabilitat no sabem deixar-la a temps, mai no hi haurà el suficient relleu en una professió tant bonica com vilipendiada i que m’ha regalat tantes coses bones.
Quan ja portava més de 15 anys de professió periodística, l’alcalde Jordi Valls, em va proposar treballar al seu Gabinet. Llavors ja vaig poder tastar en carn pròpia tots els moments bons i menys bons que comporta participar en el govern de la ciutat on vas néixer i que estimo. Després vaig fer el mateix en el govern municipal de Badalona i el 2015, el PSC em va oferir la possibilitat d’optar a l’alcaldia de la ciutat. A les eleccions de 2019, vaig tenir una segona oportunitat i, tot i que la feina feta en el mandat anterior va tenir el premi d’uns millors resultats, tampoc van ser prou bons com per accedir al Govern.
“No hay dos sin tres”? Els refranys no sempre encerten i vull contribuir a fer possible que un altre candidat o candidata ho provi el 2023 per fer possible que tornin a Manresa els governs municipals de progrés, que en la meva modesta opinió, han estat els liderats per les alcaldies socialistes. A mi, com a electe, m’ha tocat el gèlid treball a l’oposició en uns moments convulsos per al País, i que he pogut liderar amb uns excepcionals companys i companyes de grup municipal del PSC de Manresa. Sempre ha estat una oposició constructiva, fins i tot quan la crítica s’ha expressat amb rotunditat i vehemència, amb l’únic objectiu de fer reflexionar el Govern perquè pogués fer millor les coses. La crítica no és útil sinó va acompanyada d’alternativa i de voluntat de diàleg i consens. Aquest ha estat i seguirà essent el nostre guió d’acció, com ho és quan hem conformat governs (gairebé sempre de coalició d’esquerres). És per tant moment de deixar pas a un nou regidor de la nostra llista electoral, fer possible que formi part del nostre Consistori un altre persona, amb la mateixa il·lusió, i que es bregui en el treball diari d‘un grup municipal tan actiu, sempre en positiu, com el nostre. I és per tot això que, avui els demano el vot perquè acceptin la meva renuncia. Però no marxaré de la vida política pública sense abans enviar uns pocs darrers missatges.
El primer de tots, d’agraïment a tots vostès, companys i companyes regidors i regidores d’aquest mandat i de l’anterior. Al secretari i a la interventora que ens suporten en aquest Ple. I, ‘por ende’, a tots els treballadors i treballadores de Secretaria General que han suportat estoicament tots aquests anys les nostres peticions d’informació i que ens han facilitat la nostra feina. També a tots i totes els treballadors de la casa, sobretot als que ho donen tot per fer bé la seva feina (que no són tots) i els vull personificar en dues persones. En l’Enric Pararols (representant sindical d’aquesta casa, com l’enyorat Benito Guerra, perquè podem ser govern o podem ser oposició, però mai hem d’oblidar que som manresans i manresanes d’esquerres. Que defensem uns valors socials de defensa de la classe treballadora. Pararols li va donar suport electoral a vostè, senyor Aloy, però sempre ha estat honest amb nosaltres i en la defensa dels treballadors i les treballadores de la casa, com tota la militància d’UGT i de CCOO que conec, Perquè tampoc es fàcil la seva feina de dur la contraria al Govern. Perquè dur la contraria al Govern, a aquest Govern, i a aquest alcalde, no sempre és fàcil.
L’altre persona que no vull marxar d’aquest Ple sense mostrar-li la meva devoció es deia Montserrat Morera. Que en pau descansi. La millor funcionaria que he conegut. La més implicada, la més honesta, la que més valors demostrava en el dia a dia, la que va marxar sense un reconeixement públic suficient d’aquest ajuntament. Si tinguessim 700 Montses Moreres en plantilla. Manresa, i el seu ajuntament, seriem imparables.
Perquè Manresa és imparable quan suma. I la política no sempre ens permet sumar. I la política és mala política quan no permet sumar per culpa del sectarisme. Mal que us pesi al sector majoritàriament independentista d’aquest Ple. La vegada que més gent va sortir al carrer a la ciutat no va ser ni l’1 d’octubre ni el 3 d’octubre de 2017. Va ser quan 20.000 manresans van sortir al carrer. Va ser, ja em perdonaran, el dia que el modest TDK Manresa va sortir al carrer per celebrar la Lliga del TDK el mes de juny de 1998. Allà, gent de tota mena, condició i ideologia vam sortir al carrer sense excepció ni diferencia. Tots Units. sumant. Insisteixo, quan sumem, som imparables. Tant de bo que aviat puguem tornar a ser una sola ciutat i un sol poble. Que les diferències no ens parteixin per la meitat com ara. Perquè a Catalunya, també som dues Catalunyes com a Espanya, com deia Machado, también hay dos Españas. En això Catalunya i Espanya ens equivoquem per igual. Som igual de maldestres perquè ens falta la suficient empatia a uns i a altres per a reconèixer al diferent en igualtat. Mai tenim la veritat absoluta, tots i totes tenim la nostra veritat, i sinó volem entendre la veritat dels altres, mai no arribarem a la necessària entesa. Dos agraïments finals. Un al Partit dels Socialistes de Catalunya (ens han donat per morts moltes vegades, però aquí estem, i a les darreres eleccions al Parlament vam ser la primera força). De fet, tots els regidors i regidores estem aquí perquè estem en un partit. I tots tenim la mateixa mala fama, encara que jo sempre defensaré que, en democràcia, els partits són vitals per a tenir una societat suficientment convivencial.
Del meu partit, vull citar a unes poques persones (espero que la resta també es donin per citades). A Jordi Marsal, que juntament amb el sindicalista Manuel Cano, o el Pare Badia, o el Jacint Carrió i els seus puros, el Benito Guerra, o el Jaume Serra… sempre m’han mostrat mestratge en això de ser polític i ser catalanista d’esquerres fins a les últimes conseqüències. A altres companys de viatge del partit o no, com el José Luis Irujo, l’Alain Jordà, el Francesc Caballo, l’Anna Torres, la Montse Mestres, la Montse Pons, el Pepe Empez, la Laura Gras… A la Fina LLopart, el Josep Tomas i el Ramon Canal amb qui vam passar els millors anys de la nostra vida laboral en política ajudant a que el Govern de Jordi Valls fos el millor Govern que ha tingut aquesta ciutat; a l‘alcalde Cristòfol Gimeno (més recentment a l’Enric Campàs del Pont de Vilomara -un gran alcalde, com ho van ser l’Evaristo o el Cecílio), gent tota ella, que sempre han estat al meu costat i sempre em tindran al seu costat ‘para lo que sea’ . Entre elles, també a l’ínclit Joan Canongia, (si Pol, el de les canyes del Cardener) per dir-me sempre les veritats, encara que no sempre amb les paraules dolces que l’haurien fet encara un més adorable mestre de la política real. Un amic que ho serà sempre, encara que a voltes m’ho posi difícil.
I sobretot, sobretot, per als meus companys regidors i regidores del Grup Municipal Socialista, La Mercè i el seu seny, el Quimet i el seu mestratge serè, i la Mariana, i el seu ordre i empenta. Sabeu que us estimo, i sobretot, sabeu que darrerament mai no m’ho he passat tant bé, com fent de portaveu del PSC amb vosaltres al meu costat.
I un record final, (sí, ja acabo), per a la meva família, Per l’Alba i la Remei, pels meus pares que en pau descansin i que avui serien feliços per deixar la vida política. I pel Gonzi, pel fill que amb 18 anyets es va inscriure a les Joventuts Socialistes sense consultar-me i que va ser el culpable que un 14 d’abril de 2012 jo fes el pas endavant a posar la cara per rebre les hòsties que dona la política en un País com el meu si no ets independentista. No ha estat fàcil, m’ho he passat collonut, (ja em perdonareu l’expressió) però marxo feliç, perquè tal i com li vaig prometre al meu pare quan vaig decidir deixar de ser periodista per fer-me polític, no he deixat de ser honest ni un sol minut mentre m’hi he dedicat. I perquè, en memòria seva, sempre he treballat i seguiré treballant per a tots els manresans i manresanes, no només per als que pensen com jo: Sense sectarisme, perquè fer-ho sense sectarisme es dignificar la política. Treballant (tant bé com he sabut) per als manresans i manresanes que pitjor ho passen perquè són diferents d’ètnia o religió, o perquè passen dificultats econòmiques que no els permeten el ple desenvolupament dels seus drets com a persona.
Li desitjo tota la sort del món al company que em substituirà, l’amic Anjo Valentí i, per acabar, al menys, com a mínim, doneu-me l’alegria final de veure que en una cosa sí que estem tots i totes d’acord. I crideu amb mi, VISCA MANRESA! Moltes gràcies per la vostra paciència. I fins Sempre.